Santa Eulàlia aspada ¿agafarem volada? Jake E 0 – 4 Ateneu Barcelonès C

Déu n’hi do aquesta quarta ronda! Tots els punts al cabàs de l’equip C! Però es veia venir: hem jugat en dia 10, xifra meravellosa, d’aquí dos dies, Santa Eulàlia, hem baixat tots els jugadors de l’equip a la parada de Santa Eulàlia de la línia u de metro, la vermella, sí, vermella com el penó de Santa Eulàlia i, per acabar-ho d’adobar, jugàvem al carrer del Montseny de l’Hospitalet de Llobregat que connecta espiritualment al carrer del Montseny del barri de Gràcia i, alehores, totes les gràcies han anat a petar damunt el nostres taulers i ens han vist jugar i ens han acollit i ens han escollit per guanyar totes les partides. Oi que és lògic i evident? Clar que sí.

Si haig de ser sincer, només he vist dues partides: la de la Lourdes i la del Juli. I si he de tornar a ser sincer, el motiu és que la canalla del Jake E ha ofert resistència a tota ultrança, ha calgut lluitar, no ens han regalat res, han lluitat i força. El primer en gunyar, el Carles Molina, el quart tauler, apa, un altre cop, aquest home fa via pels camins calculables de l’elo. Després, si la memòria no em falla, ha guanyat el Jordi Amat, el primer tauler de l’equip C. Totes dues han tingut els nostres colors des del principi. La partida de la Lourdes ha acabat en mat al seu favor. El seu adversari prou que ha cercat amenaces de mat, amb la dama i un cavall pressionava l’enroc de la Lourdes, un cavall assetjava la torre ¿gunyarà la qualitat? però la Lourdes ha aconseguit netejar de peces el voltant del rei adversari i el rei ha començat a ballar la dança més dolorosa que es fa i es desfà, la de la xarxa de mat, fins que la Lourdes ha capturat el peó que feia de darrer refugi del rei amb la dama protegida per un llunyà alfil, mat, dama arran de rei contra les cordes de la vuitena fila sempre és mat. Només restava la partida del Juli. El seu adversari ha plantat cara i no ha comès cap error important fins al moviment vint-i-cinc: ha regalat la dama amb absoluta parsimònia, com si tingués un as amagat a la màniga que el Juli no veia, però ni as ni peça, era una simple badada, el Juli ha capturat la dama i final, el seu adversari ha abandonat. Zero a quatre. I ben d’hora cap a casa.

Els dos fets més rellevants s’han produït fora del tauler. El primer: l’ambient animat que regnava al local del Jake, fotos amb flaix durant les partides, també sense flaix, i fins i tot immediatament emeses a ves a saber a quin racó del món, és a dir, part dels assistents com a públic semblaven periodistes esportius davant un espectacle de primer ordre. Tot plegat ens animava. Converses de fons, a les sales adjacents la bona gent xerrava amb alegria. Res no aturava l’animació, ni tan sols les sorolloses conseqüències dels refredats i grips pròpies de la passa que ens afecta aquests dies. Un ambient relaxat i casolà que no ha destorbat gens la nostra concentració.

El segon fet destacat l’han protagonitzat el Jordi Amat i el Juli Bernat. Els nostres primeres espases han discutit amicalment i animadament –era un altre cop el signe diferenciador de la jornada- sobre si tot just abans de gunyar la dama de l’adversari, el Juli tenia millor posició o la tenia el jove jugador del Jake E. Camí del metro, pel carrer de Rafael de Campalans –noucentista d’esquerres, pare de tantes iniciatives lloables-, per cert que el nom del nostre mai no prou recordat prohom de ben segur que estimulava el debat, la cosa ha arribat al seu zenit i han considerat que calia entrar la partida al mòdul d’anàlisi per verificar qui tenia avantatge en funció de l’avaluació del gran mestre cibernètic. I la cosa ha quedat com tot seguit exposem.

(319) BERNAT MOR,Juli – SORDO PARDO,Arturo [D35]

Lliga, 3a, grup II (4.2), 10.02.2019

 1.d4 d5 2.c4 c6 3.Cc3 Cf6 4.Ag5? Cbd7 5.e3? h6 6.Ah4 e6 7.cxd5 exd5 8.Cf3 Ae7 9.Ad3 Ce4 10.Axe7 Dxe7 11.0–0 Cdf6 12.Ae2? Ag4 13.Ce5 Axe2 14.Cxe2?! [14.Dxe2] 14…0–0 15.Cf4 c5? 16.Cf3? [16.Tc1 Tac8 (16…cxd4 17.Dxd4 Tfe8 18.Cfd3) ] 16…Dd6?! 17.dxc5 Cxc5 18.Dd4 Ce6 19.Cxe6 Dxe6 20.h3 Tfe8 21.Tfd1?! [21.Tac1] 21…Tac8?? 22.Dxa7 Tc7 23.Cd4 De5 24.Da3 [24.Da5 és millor.; 24.Db6 és un pèl millor que l’anterior.; 24.Tac1 és la millor de totes tres.] 24…Ce4 25.Cf3 amb profunditat 19 indica avantatge blanc: 1.19. 25…Te6 és una badada que costa la partida a les negres. 26.Cxe5 és l’adeu de la dama negra i la pèrdua de la partida. 1–0

 Segons el nostre amable assessor de silici, les blanques, Juli Bernat, tenia un avantatge d’u coma dinou amb una profunditat d’anàlisi de dinou jugades. No cal dir que és una avaluació força fiable i que no cal donar-li més voltes: el Juli tenia una avantatge clar, però no pas definitiu. De fet es considera que un avantatge és guanyador quan l’avantatge és dos o més de dos, aleshores es considera que, si el bandol no fa una pífia ben grossa, el bandol capdavanter si juga amb una mínima precisió té la partida guanyada. Tot plegat és més complex del que sembla: els grans jugadors no es deferencien de la resta de jugadors perquè aconseguixin grans avantatges, entre d’altres coses cal tenir ben present que els grans avantatges no neixen del bon joc del bon jugador, tenen el seu origen en els errors dels jugadors inferiors. De fet els grans jugadors es diferencien en aconseguir guanyar gràcies a avantatges petits, com Carlsen, que discrimina i esprem una petit detall, un petit avantatge. O es guanya per errada significativa de l’adversari o es guanya per pressió constant sobre una petita possibilitat, un petit avantatge, que conduirà l’adversari a no tenir jugades, a patir un atzucac que l’aboca a una jugada dolenta, perdedora perquè no en queda cap més.

I el primer equip de l’Ateneu Barcelonès? També va tenir la gràcia i els favors de Santa Eulàlia al seu favor: Ateneu Barcelonès 5½ – 2½ Tres Peons C. I com anem a la classificació? El primer equip tercer i el segon, també: pensàvem que seríem segons amb els quatre punts, però l’equip segon, el Catalunya G, no va badar gens ni mica i va omplir el cabàs amb tots els punts, com nosaltres. I el Mataró D, per no perdre el costum, en va sumar quatre, amb setze de setze! Que la copatrona de Barcelona ens acompanyi la propera ronda i també Santa Anna.

Juli Bernat

Fotos de Núria Castellvell a l’equip A

Fotos de Carles Molina a l’equip C

 

Avui Freud, no pas Santa Anna: molt desig, jugada vana Ateneu Barcelonès C 3 – 1 Sant Josep D

He perdut la fe? ¿Reto homenatge a un dels mestres de la sospita, el doctor Freud? No patiu. No. Més aviat tot el contrari. Però avui no hem lloat amb força les petites figuretes de fusta com si fossin mares de déu trobades del país de Lil·liput. Avui ens hem deixat dur per l’avidesa, la líbido i el curt termini han creat un vel sobre la devoció i la reflexió. Vegem-ho. Primer punt: Carles Molina, ni es despentina –apa! un altre rodolí- perquè no li cal ni tocar una peça per fer un altre punt a la lliga, els del Sant Josep no tenien quart tauler, dos de dos, sembla que el ploricó té més èxit a escacs que no pas qui desitja en excés –aquest, aquest és el tema d’avui! I qui desitja en excès? La Lourdes, el nostre segon tauler. A la jugada vint-i-dos, amb torre i dama de més –un bon minyó el seu adversari- quan té el mat dels dos alfils, si fa nofa, no veu que el seu adversari ha retirat el cavall que li permetia fer mat en l’última fila, però ella duta pel desig excessiu, ha tirat pel dret, com si el cavall encara li permetés el mat, aleshores, l’alfil del jove Folgueiras ha engegat a can Pistraus la dama de la Lourdes víctima d’una excessiva passió de guanyar! Molts psicòlegs han estudiat aquesta tendència de l’escaquista de seguir un pla guanyador fins i tot quan ja no és viable, fins i tot quan resulta que és la causa d’una dolorosa ferida, una ferida de la passió de guanyar. Malgrat tot la Lourdes s’ha refet, torre de més encara permet guanyar, però allò que no havia de durar ni trenta jugades, s’ha allargat fins a la quaranta-set. I quines cares les de la resta de l’equip! Valga’m déu si arriba a perdre la partida! Però l’honor de la ponent de la secció no ha acabat a la picota pública. Segon punt.

I el tercer l’ha conquerit el Xavier Soriano que s’ha estirat dels cabells durant bona part de la partida perquè ha regalat la qualitat. Però el Xavier tenia febre i això l’ha salvat. Sí! No faig broma, no arrufeu el nas! Escolteu bé: la febre va bé per jugar a escacs, empíricament comprovat, jo he guanyat les tres partides que he jugat en ma vida amb febre, de veres. La febre va bé perquè com que estàs fotut –una mica, eh! si és massa, et quedes a casa- no tens tant de desig, vaja, la febre és un antídot contra el desig excessiu –ara no penseu en el que no toca, centrem-nos. Com que tenim febre, minva el desig excessiu i com que tenim febre tenim por d’espifiar-la i ens lliurem amb resignació a la reflexió profunda, pensem més perquè pensem que no podem pensar i aleshores pensem millor i sense neguitejar-nos, la febre apaivaga, com ja hem dit, tot neguit i, aleshores, l’escalfor de la ment fa emergir l’imperi de la sola raó i guanyem la partida. Resumint: la teoria dels humors medievals dels galens aplicada al joc dels escacs. Apa! Si m’ha sortit l’explicació de la partida del Xavier com si fos el diàleg d’una obra del Molière! Quin art! I quin rave de final ha fet el Juli! Haig de dir, en descàrrec seu, que sempre li toquen els ossos i que fa de para-xocs de l’equip jugant al davant, però no patiu perquè no pateix: ja anem tercers, rectifico, continuem tercers a mig punt del segon i amb molt millor desempat i cal dir que els segons han tingut un adversari fàcil, si la setmana passada teníem el segon lloc a la lliga a l’abast, ara el toquem amb els dits sense estirar gens el braç. Va nois una empenteta. Una empenteta que podria haver aconseguit el Juli si a la jugada trenta-dos hagués pensat més i s’hagués amoïnat menys del poc temps que tenia, si arriba a avançar un peó fa xixines el bàndol adversari, de fet cal dir que eren possibles unes taules per repetició de jugades, però també cal dir que eren unes repeticions d’ordinador, d’allò més antinatural, vaja, inhumanes, de màquina i prou. Però el Juli s’ha precipitat i no ha fet la que tocava malgrat que la tenia a la punta dels dits, que l’havia vista però no la valorava tan devastadora en aquell moment. I després menys temps, ha arribat a tocar el rellotge amb només tres segons! I el noi –un noi de la cinquantena- no té els nervis per a aquestes aventures i ha fet finalment la pífia definitiva. La seva actuació ha tingut el mèrit d’entrellucar l’errada de l’adversari i el desencert de no saber-la aprofitar del tot i adeu punt. Si arriba a guanyar ja seríem segons, mig punt per davant. A la grenya equip C! A la grenya! Però sense fums, que el Mataró D ja en porta dotze de dotze. Aspirem al segon lloc mentre veiem com s’allunya com una galàxia llunyana els del Maresme: gairebé a la velocitat de la llum.

I l’equip A? Molt bé, gràcies. Sant Boi C 3½ – 4½ Ateneu Barcelonès. Quarts en solitari amb dos punts de matx amb tres equips davant amb tres, però, però cap té millor desempat que l’equip A, cosa que permet, si el vent és favorable i en guanyem un, dos o tots tres, fer un salt endavant, és a dir, quarts amb els tres del davant ben arran. Tenim els dos equips lluitant per ser ben al davant, aspirant a constar al quadre d’honor! Quant de temps fa que això l’Ateneu no ho veia? Controlem el desig, una mica de febre, apaivaguem les passions, pensament net, poc neguit i, aleshores, victòries mil. Freud, allunya’ns la passió! Santa Anna, atorga’ns la llum serena! Ateneu, porta les naus com si fóssim tot d’Odisseus cap a Ítaca!

Juli Bernat

                                                                                                                                         fotos: Núria Castellvell