Avui Freud, no pas Santa Anna: molt desig, jugada vana Ateneu Barcelonès C 3 – 1 Sant Josep D

He perdut la fe? ¿Reto homenatge a un dels mestres de la sospita, el doctor Freud? No patiu. No. Més aviat tot el contrari. Però avui no hem lloat amb força les petites figuretes de fusta com si fossin mares de déu trobades del país de Lil·liput. Avui ens hem deixat dur per l’avidesa, la líbido i el curt termini han creat un vel sobre la devoció i la reflexió. Vegem-ho. Primer punt: Carles Molina, ni es despentina –apa! un altre rodolí- perquè no li cal ni tocar una peça per fer un altre punt a la lliga, els del Sant Josep no tenien quart tauler, dos de dos, sembla que el ploricó té més èxit a escacs que no pas qui desitja en excés –aquest, aquest és el tema d’avui! I qui desitja en excès? La Lourdes, el nostre segon tauler. A la jugada vint-i-dos, amb torre i dama de més –un bon minyó el seu adversari- quan té el mat dels dos alfils, si fa nofa, no veu que el seu adversari ha retirat el cavall que li permetia fer mat en l’última fila, però ella duta pel desig excessiu, ha tirat pel dret, com si el cavall encara li permetés el mat, aleshores, l’alfil del jove Folgueiras ha engegat a can Pistraus la dama de la Lourdes víctima d’una excessiva passió de guanyar! Molts psicòlegs han estudiat aquesta tendència de l’escaquista de seguir un pla guanyador fins i tot quan ja no és viable, fins i tot quan resulta que és la causa d’una dolorosa ferida, una ferida de la passió de guanyar. Malgrat tot la Lourdes s’ha refet, torre de més encara permet guanyar, però allò que no havia de durar ni trenta jugades, s’ha allargat fins a la quaranta-set. I quines cares les de la resta de l’equip! Valga’m déu si arriba a perdre la partida! Però l’honor de la ponent de la secció no ha acabat a la picota pública. Segon punt.

I el tercer l’ha conquerit el Xavier Soriano que s’ha estirat dels cabells durant bona part de la partida perquè ha regalat la qualitat. Però el Xavier tenia febre i això l’ha salvat. Sí! No faig broma, no arrufeu el nas! Escolteu bé: la febre va bé per jugar a escacs, empíricament comprovat, jo he guanyat les tres partides que he jugat en ma vida amb febre, de veres. La febre va bé perquè com que estàs fotut –una mica, eh! si és massa, et quedes a casa- no tens tant de desig, vaja, la febre és un antídot contra el desig excessiu –ara no penseu en el que no toca, centrem-nos. Com que tenim febre, minva el desig excessiu i com que tenim febre tenim por d’espifiar-la i ens lliurem amb resignació a la reflexió profunda, pensem més perquè pensem que no podem pensar i aleshores pensem millor i sense neguitejar-nos, la febre apaivaga, com ja hem dit, tot neguit i, aleshores, l’escalfor de la ment fa emergir l’imperi de la sola raó i guanyem la partida. Resumint: la teoria dels humors medievals dels galens aplicada al joc dels escacs. Apa! Si m’ha sortit l’explicació de la partida del Xavier com si fos el diàleg d’una obra del Molière! Quin art! I quin rave de final ha fet el Juli! Haig de dir, en descàrrec seu, que sempre li toquen els ossos i que fa de para-xocs de l’equip jugant al davant, però no patiu perquè no pateix: ja anem tercers, rectifico, continuem tercers a mig punt del segon i amb molt millor desempat i cal dir que els segons han tingut un adversari fàcil, si la setmana passada teníem el segon lloc a la lliga a l’abast, ara el toquem amb els dits sense estirar gens el braç. Va nois una empenteta. Una empenteta que podria haver aconseguit el Juli si a la jugada trenta-dos hagués pensat més i s’hagués amoïnat menys del poc temps que tenia, si arriba a avançar un peó fa xixines el bàndol adversari, de fet cal dir que eren possibles unes taules per repetició de jugades, però també cal dir que eren unes repeticions d’ordinador, d’allò més antinatural, vaja, inhumanes, de màquina i prou. Però el Juli s’ha precipitat i no ha fet la que tocava malgrat que la tenia a la punta dels dits, que l’havia vista però no la valorava tan devastadora en aquell moment. I després menys temps, ha arribat a tocar el rellotge amb només tres segons! I el noi –un noi de la cinquantena- no té els nervis per a aquestes aventures i ha fet finalment la pífia definitiva. La seva actuació ha tingut el mèrit d’entrellucar l’errada de l’adversari i el desencert de no saber-la aprofitar del tot i adeu punt. Si arriba a guanyar ja seríem segons, mig punt per davant. A la grenya equip C! A la grenya! Però sense fums, que el Mataró D ja en porta dotze de dotze. Aspirem al segon lloc mentre veiem com s’allunya com una galàxia llunyana els del Maresme: gairebé a la velocitat de la llum.

I l’equip A? Molt bé, gràcies. Sant Boi C 3½ – 4½ Ateneu Barcelonès. Quarts en solitari amb dos punts de matx amb tres equips davant amb tres, però, però cap té millor desempat que l’equip A, cosa que permet, si el vent és favorable i en guanyem un, dos o tots tres, fer un salt endavant, és a dir, quarts amb els tres del davant ben arran. Tenim els dos equips lluitant per ser ben al davant, aspirant a constar al quadre d’honor! Quant de temps fa que això l’Ateneu no ho veia? Controlem el desig, una mica de febre, apaivaguem les passions, pensament net, poc neguit i, aleshores, victòries mil. Freud, allunya’ns la passió! Santa Anna, atorga’ns la llum serena! Ateneu, porta les naus com si fóssim tot d’Odisseus cap a Ítaca!

Juli Bernat

                                                                                                                                         fotos: Núria Castellvell

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s